Páginas

miércoles, 12 de noviembre de 2014

¿Qué significa ser profesor hoy en día?

Hola a tod@s:

Hoy quiero compartir con vosotr@s un artículo muy interesante sobre que significa ser docente hoy en día.
Sería muy interesante, que quién quiera pueda también exponer su opinión o reflexiones, y así aprendemos los unos de los otros.

El artículo me parece redactado con una gran sensibilidad y entusiasmo. Es de Maria Domingo Pascual, Graduada en Químicas por la Universidad Jaume I de Castellón de la Plana, y actualmente estudiante del Máster de Educación Secundaria.

Cada vez que leo este artículo me dan más ganas de seguir siendo profesora y despierta en mi un gran amor por lo que hago.

Espero que lo disfrutéis tanto como yo.
Está en catalán, pero podéis usar el traductor que hay en la parte superior derecha del blog.
Un saludo :)

 "SER PROFESSOR: UN MAR DE NOUS OBJECTIUS PER   A LA RENOVACIÓ DOCENT"
 
De Pinotxo a la Revolució Educativa. 
 
En els últims anys el món ha canviat de manera exponencial, i ho ha fet a molts nivells: econòmic, cultural, social, personal... No obstant això, els programes educatius han romàs bastant estàtics. El model educatiu actual ha variat molt poc respecte al que va sorgir al s.XIX, fruit de la Revolució Industrial. Sembla que quasi tothom coincideix en que aquest model basat en l’economia industrial ha quedat obsolet i que l’educació cal que experimente una revolució(Robinson, K.), (Prensky, M.). Però, quan observem la situació ens adonem que realment  no està ocorrent un canvi, si més no, no un canvi tan profund com el que es necessita. Si el discurs està clar, què està ocorrent aleshores? Si bé és cert que el canvi ha de ser progressiu, i potser iniciarlo és el que més costa; cal començar a replantejar-se la professió docent per a dur a terme una revolució educativa. Part d’aquesta revolució, d’aquest canvi, comença en un mateix. El docent s’ha de preguntar per tant: què vol dir ser professor? O més ben dit: Què implica ser professor avui en dia?  Quins reptes ha d’enfrontar el docent? Quins objectius s’han d’assolir per a millorar l’actual situació educativa? Només fent-se aquests plantejaments, analitzant-se a ell mateix i analitzant la situació actual serà capaç de trobar les respostes que el guien cap a la seua formació com a bon docent. 


L’educació dels xiquets i dels joves és la clau per a garantir una societat futura amb valors i amb les destreses necessàries, ja que ells són els ciutadans del futur. A més a més, en el context de crisi actual, és imprescindible formar a joves crítics que sàpiguen crear-se la seua pròpia concepció de la realitat i que entenguen quines són les possibles vies per a orientar el futur cap a una situació millor. Tota la societat és responsable de la formació d’aquests joves. Tota la comunitat reflecteix ens ells una manera de ser i de fer. En aquesta sentit, el professor juga un paper clau; junt amb la família i la resta de la societat. És per aquest motiu que el docent ha de tindre clar que té entre mans una responsabilitat social important. I per això cal que entenga quin és el seu paper i com l’ha de dur a terme. 


Fa anys, en una coneguda novel·la de Carlo Collodi, es narrava que els xiquets d’una aldea no volien estudiar; només volien divertir-se i  que per aquest motiu es van convertir en rucs. Estem parlant de la història de Pinotxo, el xiquet de fusta (Collodi, C.). La metàfora dels xiquets-rucs encasellava a aquells alumnes que no es cenyien al que s’esperava en el fracàs acadèmic i personal. Aquesta visió educativa estaria, avui en dia, totalment obsoleta. La història en el s. XXI hauria de ser molt diferent. Una possible versió actualitzada podria ser la següent: Pinotxo i la resta de xiquets que no volien estudiar -els “que no quieren” o QNQ, encunyats per Vaello (Vaello, J.)-  van ser tractats pels adults amb empatia. Aquests, junt amb la plena cooperació de les famílies i la resta de la comunitat, els van contagiar ganes; els van encaminar a trobar les seues passions i els van ensenyar que també es pot aprendre divertint-se: empraren ordinadors i altres noves tecnologies, com els videojocs (Prensky, M.); es relacionaren amb l’entorn; participaren en debats... Així cada individu va anar creant el seu coneixement i, a més a més, es va produir una disminució de l’abandonament escolar d’aquella aldea: doncs Pinotxo i la resta de xiquets van trobar plaer en l’aprenentatge. A més d’això, nens, famílies, mestres, professors i resta de la societat van arribar a ser  persones amb uns bons valors, convertint-se en ciutadans crítics d’una societat superdemocràtica (Garrido). Era meravellós com el sistema educatiu d’aquella aldea va aconseguir formar persones amb capacitat crítica, autonomia i amb uns valors bàsics que els van permetre afrontar el dia a dia, conviure en societat i tindre consciència social, cultural i mediambiental. Així que van ser feliços i van menjar aliments del seus horts ecològics. 


D’aquest conte actualitzat se’n pot extraure algunes idees principals sobre les competències docents i sobre quin significat té ser professor.  En primer lloc, ens adonem que l’educació no és un concepte estàtic, sinó que ha d’anar evolucionant i adaptant-se a cada moment i a cada circumstància, de cada societat i cada època. Avui en dia, ens trobem en plena “revolució tecnològica”. Això implica una revisió del sistema educatiu que faça front a aquests canvis. En una època en la qual l’accés a la informació és immediat, el professor ha d’adquirir noves competències; ja que ha deixat de ser el principal o únic transmissor de coneixement. Com hem vist en la narració, ha d’ajudar a l’alumne a elaborar el seu propi saber: doncs creant s’aprèn més que simplement rebent de forma passiva. Això és: “l’aprenentatge és mot probablement un sistema autoorganitzat” (Mitra, S.). Per a assolir aquest objectiu cal ensenyar als alumnes a ser crítics i a saber contrastar les informacions, és a dir, ajudar-los a assolir la competència mediàtica (Ferrés, J. i Piscitelli, A.). A més d’ensenyar-los a interactuar amb els mitjans de comunicació, el docent necessita emprar tècniques que ho enfoquen des d’un punt de vista lúdic, atractiu per a l’alumne. 


D’altra banda, el professor de l’escola actual (escola de la tecnologia) ha d’entendre la importància d’aprofitar les TIC’s com un recurs enriquidor en el procés d’ensenyança-aprenentatge i la necessitat d’una nova metodologia . Per exemple, eleborant unitats didàctiques ja adaptades a un material interactiu. 
El professor també ha de procurar una educació integral, que inclou educació formal i educació informal. Dit en altres paraules: cal dotar als alumnes de formació acadèmica i de formació socioemocional (Vaello, J.). Per aquest motiu el professor ha d’entendre que també cal adaptar el currículum a aquesta necessitat. Cal un currículum on càpiguen tots. Ser professor vol dir no limitar-se als continguts,  sinó també educar en valors i en intel·ligència emocional (Goleman, D.). Així, cal que el professor siga una persona ètica, amb valors. Doncs “cal predicar amb l’exemple”. És a dir, el seu discurs ha de ser coherent amb la seua pràctica i ha de fer de la classe un espai per a la reflexió i l’aprenentatge (Carbonell, J.). Cal posar en pràctica el que es coneix com a educació problematitzadora (Freire, P.), que inclou alfabetització i ideologia; donant la màxima llibertat als estudiants i fent que cadascú cree la seua pròpia veu. És així com els alumnes es podran desenvolupar com a ciutadans crítics que abandonen el que Froome denomina “por a la llibertat” (Froome, E). Cal destacar a més, que Goleman insisteix en la importància d’invertir l’ordre de prioritat en l’ensenyança de coneixements-valors-emocions, de tal manera que la piràmide quede invertida: l’aprenentatge emocional passaria a un primer plà.


Partint de  la base d’aquest coneixement i control de les seues emocions, l’alumne aprèn valors humans. I finalment ja està preparat per a crear el seus propis coneixements. (Goleman, D.). D’altra banda cal que el docent establisca una bona relació amb l’estudiantat: creant un bon clima per al lliure intercanvi de pensaments i idees, acurtant distàncies generacionals (Gerver, R.), mostrant expectatives amples amb l’alumnat, transmetent ganes de saber, comprenent l’error com a eina d’aprenentatge i afavorint així la participació dels alumnes, mantenint una bona comunicació bidireccional i efectiva... Només partint d’una relació de qualitat, els alumnes aprendran significativament i creixeran personalment. Es tracta de concebre una educació centrada en la relació (Pacheco, J.). Com diu Freire: “L’educació és, sobretot, un acte d’amor”, s’ha d’establir una relació amorosa i afectiva (Freire, P.) Cal destacar a més, que aquesta bona comunicació i el feedback professor-alumne són imprescindibles per a que els adolescents arriben a adquirir l’últim nivell de raonament establert per Piaget: el pensament formal. A més de la relació amb els alumnes, ser professor també vol dir establir relacions bidireccionals, i realment efectives i horitzontals amb les famílies i la comunitat. És a dir, un bon professor ha de promoure l’obertura de l’escola cap al seu entorn, la comunitat; permetent la lliure circulació i participació d’aquesta. 


Doncs, sembla lògic que ha de ser així; ja que, com abans hem dit, tots són responsables del procés d’educació dels xiquets i joves.  A més a més, el procés d’aprenentatge és un procés social. De l’escola pot enriquir-se’n tota la societat. Com diu Robert Roeser: “l’escola existeix per a formar, joves, famílies i educadors”. (Roeser, R.). Altrament, el docent també ha de saber aprofitar aquest entorn com una eina més per a l’aprenentatge de l’alumne: concepte de “ciutat educadora” (Carbonell, J.).