¿Qué significa ser profesor hoy en día?

Hola a tod@s:

Hoy quiero compartir con vosotr@s un artículo muy interesante sobre que significa ser docente hoy en día.

Sería muy interesante, que quién quiera pueda también exponer su opinión o reflexiones, y así aprendemos los unos de los otros.

El artículo me parece redactado con una gran sensibilidad y entusiasmo. Es de Maria Domingo Pascual, Graduada en Químicas por la Universidad Jaume I de Castellón de la Plana, y actualmente estudiante del Máster de Educación Secundaria.

Cada vez que leo este artículo me dan más ganas de seguir siendo profesora y despierta en mi un gran amor por lo que hago.

Espero que lo disfrutéis tanto como yo.

Está en catalán, pero podéis usar el traductor que hay en la parte superior derecha del blog.

Un saludo :)

 "SER PROFESSOR: UN MAR DE NOUS OBJECTIUS PER   A LA RENOVACIÓ DOCENT"

 
De Pinotxo a la Revolució Educativa. 

 
En els últims anys el món ha canviat de manera exponencial, i ho ha fet a molts nivells: econòmic, cultural, social, personal... No obstant això, els programes educatius han romàs bastant estàtics. El model educatiu actual ha variat molt poc respecte al que va sorgir al s.XIX, fruit de la Revolució Industrial. Sembla que quasi tothom coincideix en que aquest model basat en l’economia industrial ha quedat obsolet i que l’educació cal que experimente una revolució(Robinson, K.), (Prensky, M.). Però, quan observem la situació ens adonem que realment  no està ocorrent un canvi, si més no, no un canvi tan profund com el que es necessita. Si el discurs està clar, què està ocorrent aleshores? Si bé és cert que el canvi ha de ser progressiu, i potser iniciarlo és el que més costa; cal començar a replantejar-se la professió docent per a dur a terme una revolució educativa. Part d’aquesta revolució, d’aquest canvi, comença en un mateix. El docent s’ha de preguntar per tant: què vol dir ser professor? O més ben dit: Què implica ser professor avui en dia?  Quins reptes ha d’enfrontar el docent? Quins objectius s’han d’assolir per a millorar l’actual situació educativa? Només fent-se aquests plantejaments, analitzant-se a ell mateix i analitzant la situació actual serà capaç de trobar les respostes que el guien cap a la seua formació com a bon docent. 

L’educació dels xiquets i dels joves és la clau per a garantir una societat futura amb valors i amb les destreses necessàries, ja que ells són els ciutadans del futur. A més a més, en el context de crisi actual, és imprescindible formar a joves crítics que sàpiguen crear-se la seua pròpia concepció de la realitat i que entenguen quines són les possibles vies per a orientar el futur cap a una situació millor. Tota la societat és responsable de la formació d’aquests joves. Tota la comunitat reflecteix ens ells una manera de ser i de fer. En aquesta sentit, el professor juga un paper clau; junt amb la família i la resta de la societat. És per aquest motiu que el docent ha de tindre clar que té entre mans una responsabilitat social important. I per això cal que entenga quin és el seu paper i com l’ha de dur a terme. 

Fa anys, en una coneguda novel·la de Carlo Collodi, es narrava que els xiquets d’una aldea no volien estudiar; només volien divertir-se i  que per aquest motiu es van convertir en rucs. Estem parlant de la història de Pinotxo, el xiquet de fusta (Collodi, C.). La metàfora dels xiquets-rucs encasellava a aquells alumnes que no es cenyien al que s’esperava en el fracàs acadèmic i personal. Aquesta visió educativa estaria, avui en dia, totalment obsoleta. La història en el s. XXI hauria de ser molt diferent. Una possible versió actualitzada podria ser la següent: Pinotxo i la resta de xiquets que no volien estudiar -els “que no quieren” o QNQ, encunyats per Vaello (Vaello, J.)-  van ser tractats pels adults amb empatia. Aquests, junt amb la plena cooperació de les famílies i la resta de la comunitat, els van contagiar ganes; els van encaminar a trobar les seues passions i els van ensenyar que també es pot aprendre divertint-se: empraren ordinadors i altres noves tecnologies, com els videojocs (Prensky, M.); es relacionaren amb l’entorn; participaren en debats... Així cada individu va anar creant el seu coneixement i, a més a més, es va produir una disminució de l’abandonament escolar d’aquella aldea: doncs Pinotxo i la resta de xiquets van trobar plaer en l’aprenentatge. A més d’això, nens, famílies, mestres, professors i resta de la societat van arribar a ser  persones amb uns bons valors, convertint-se en ciutadans crítics d’una societat superdemocràtica (Garrido). Era meravellós com el sistema educatiu d’aquella aldea va aconseguir formar persones amb capacitat crítica, autonomia i amb uns valors bàsics que els van permetre afrontar el dia a dia, conviure en societat i tindre consciència social, cultural i mediambiental. Així que van ser feliços i van menjar aliments del seus horts ecològics. 

D’aquest conte actualitzat se’n pot extraure algunes idees principals sobre les competències docents i sobre quin significat té ser professor.  En primer lloc, ens adonem que l’educació no és un concepte estàtic, sinó que ha d’anar evolucionant i adaptant-se a cada moment i a cada circumstància, de cada societat i cada època. Avui en dia, ens trobem en plena “revolució tecnològica”. Això implica una revisió del sistema educatiu que faça front a aquests canvis. En una època en la qual l’accés a la informació és immediat, el professor ha d’adquirir noves competències; ja que ha deixat de ser el principal o únic transmissor de coneixement. Com hem vist en la narració, ha d’ajudar a l’alumne a elaborar el seu propi saber: doncs creant s’aprèn més que simplement rebent de forma passiva. Això és: “l’aprenentatge és mot probablement un sistema autoorganitzat” (Mitra, S.). Per a assolir aquest objectiu cal ensenyar als alumnes a ser crítics i a saber contrastar les informacions, és a dir, ajudar-los a assolir la competència mediàtica (Ferrés, J. i Piscitelli, A.). A més d’ensenyar-los a interactuar amb els mitjans de comunicació, el docent necessita emprar tècniques que ho enfoquen des d’un punt de vista lúdic, atractiu per a l’alumne. 

D’altra banda, el professor de l’escola actual (escola de la tecnologia) ha d’entendre la importància d’aprofitar les TIC’s com un recurs enriquidor en el procés d’ensenyança-aprenentatge i la necessitat d’una nova metodologia . Per exemple, eleborant unitats didàctiques ja adaptades a un material interactiu. 
El professor també ha de procurar una educació integral, que inclou educació formal i educació informal. Dit en altres paraules: cal dotar als alumnes de formació acadèmica i de formació socioemocional (Vaello, J.). Per aquest motiu el professor ha d’entendre que també cal adaptar el currículum a aquesta necessitat. Cal un currículum on càpiguen tots. Ser professor vol dir no limitar-se als continguts,  sinó també educar en valors i en intel·ligència emocional (Goleman, D.). Així, cal que el professor siga una persona ètica, amb valors. Doncs “cal predicar amb l’exemple”. És a dir, el seu discurs ha de ser coherent amb la seua pràctica i ha de fer de la classe un espai per a la reflexió i l’aprenentatge (Carbonell, J.). Cal posar en pràctica el que es coneix com a educació problematitzadora (Freire, P.), que inclou alfabetització i ideologia; donant la màxima llibertat als estudiants i fent que cadascú cree la seua pròpia veu. És així com els alumnes es podran desenvolupar com a ciutadans crítics que abandonen el que Froome denomina “por a la llibertat” (Froome, E). Cal destacar a més, que Goleman insisteix en la importància d’invertir l’ordre de prioritat en l’ensenyança de coneixements-valors-emocions, de tal manera que la piràmide quede invertida: l’aprenentatge emocional passaria a un primer plà.

Partint de  la base d’aquest coneixement i control de les seues emocions, l’alumne aprèn valors humans. I finalment ja està preparat per a crear el seus propis coneixements. (Goleman, D.). D’altra banda cal que el docent establisca una bona relació amb l’estudiantat: creant un bon clima per al lliure intercanvi de pensaments i idees, acurtant distàncies generacionals (Gerver, R.), mostrant expectatives amples amb l’alumnat, transmetent ganes de saber, comprenent l’error com a eina d’aprenentatge i afavorint així la participació dels alumnes, mantenint una bona comunicació bidireccional i efectiva... Només partint d’una relació de qualitat, els alumnes aprendran significativament i creixeran personalment. Es tracta de concebre una educació centrada en la relació (Pacheco, J.). Com diu Freire: “L’educació és, sobretot, un acte d’amor”, s’ha d’establir una relació amorosa i afectiva (Freire, P.) Cal destacar a més, que aquesta bona comunicació i el feedback professor-alumne són imprescindibles per a que els adolescents arriben a adquirir l’últim nivell de raonament establert per Piaget: el pensament formal. A més de la relació amb els alumnes, ser professor també vol dir establir relacions bidireccionals, i realment efectives i horitzontals amb les famílies i la comunitat. És a dir, un bon professor ha de promoure l’obertura de l’escola cap al seu entorn, la comunitat; permetent la lliure circulació i participació d’aquesta. 

Doncs, sembla lògic que ha de ser així; ja que, com abans hem dit, tots són responsables del procés d’educació dels xiquets i joves.  A més a més, el procés d’aprenentatge és un procés social. De l’escola pot enriquir-se’n tota la societat. Com diu Robert Roeser: “l’escola existeix per a formar, joves, famílies i educadors”. (Roeser, R.). Altrament, el docent també ha de saber aprofitar aquest entorn com una eina més per a l’aprenentatge de l’alumne: concepte de “ciutat educadora” (Carbonell, J.). 

D’altra banda, ser professor significa entendre i atendre a la diversitat: de coneixements, capacitats, expectatives, interessos, d’actitut... (Vaello, J.). En definitiva, treballar diferent amb alumnes diferents. I no abandonar als alumnes que no volen aprendre, sinó tot al contrari, insistir i intentar transmetre’ls ganes pel coneixement. Intentar arribar a la seua emoció i ajudarlos a vèncer la por a equivocar-se, per a que l’aprenentatge es convertisca en un estat de flux:“la consciència del que aprèn es fon amb els seus actes sense ninguna pressió per l’èxit o el fracàs”(Alonso. A). 

L’atenció a la diversitat també passa per la concepció, per part del docent, de l’escola de qualitat com una escola inclusiva. És a dir, el professor ha de mostrar el seu recolzament a un tipus d’escola que no segregue a la societat per cap motiu i ha de ser capaç de treballar amb qualsevol tipus d’alumne, adaptant-se als seus interessos i treballant en la Zona de Desenvolupament pròxim de cadascú (ZDP, Vygotsky). L’objectiu del professor serà, doncs “provocar” a l’alumne per que puga traure el màxim de sí, tant a nivell personal com acadèmic: com diu Noam Chomsky, que tot el món “puga el que puga”. (Chomsky, N.). Amb tot això, el docent  ha de conèixer l’existència de les intel·ligències múltiples, per tal de reconèixer-les en els seus alumnes i poder treballar de forma adaptada a cada individu. (Gardner, H). 

Cal no oblidar la importància de que el professor estiga en formació permanent, renovant-se i sent i autocrític. Ha de passar per un procés de reflexió i ha de ser capaç de descentrar-se: Què opinen els altres del meu treball? Què puc, per tant, millorar? Stenhouse es refereix al bon professor com aquell que es llança a ”l’aventura de l’educació” i Elliot concep al docent com un “aprenent junt als seus alumnes”.  A més a més, també és convenient que el professor compartisca i contraste les seues idees amb altres docents; per tal de millorar ell mateix i contribuir també a la millora i innovació de la comunitat educativa en general. 

Com hem vist, quan intentem donar solució a la pregunta “Què és ser professor” ens trobem amb moltes respostes i amb nous objectius, que hem analitzat a priori; i  que es concreten en un mar inacabable d’accions per a la millora: un bon professor és aquell que entén als seus alumnes i confia en ells i amb el treball  de creixement que fan junts; aquell que no creu en el poder adult sobre el jove, i acurta distàncies amb l’alumnat; aquell que dialoga i reflexiona amb els adolescents, dins i fóra de l’aula; aquell que entén que per a un bon aprenentatge, l’alumne ha d’alliberar-se de la por a l’error i l’equivocació, i així ho transmet als seus alumnes; aquell que no creu en l’excés de competitivitat, molt enraigat des de l’època industrial; aquell que sap quedarrere de tot procés educatiu està el principal objectiu de fer gent feliç; aquell que no només es cenyeix a donar la seua classe, sinó que s’involucra per a que els seus alumnes arriben a ser autònoms, responsables i solidaris; aquell que és bon pedagog i que amés a més té elevades capacitats personals i consciència social. És aquell que no creu ni en la mercantilització ni en la politització de l’educació; aquell que actualment aposta per un canvi total de paradigmes; que no té por a ser diferent i transgressor; que no espera a un canvi legislatiu ni social, sinó que actua des del marc vigent perquè entén la importància de l’educació i de seua implicació com a docent.

Bon professor és aquell que entén la funció de salvació pública i la funció alliberadora de la pedagogia (Freire, P.); aquell que procura fer les seues classes més dinàmiques i es renova dia a dia, curs rere curs; que és bon comunicador i manté una bona relació amb l’alumne, la família i l’entorn; que promou una classe participativa, fugint del model directiu tradicional; que concep l’espai d’aprenentatge més enllà de l’aula; que sap aplicar el principi d’equitat: l’educació de qualitat passa per treballar diferent amb alumnes diferents; que entén que l’excel·lència de l’educació passa per anar de la mà amb l’alumne per a que puga traure el màxim de sí, tant a nivell personal com acadèmic, però sobretot personal; doncs entén que l’objectiu de l’educació no és formar universitaris, sinó bones persones; aquell que atén les necessitats bàsiques de l’estudiant com a persona (higiene, alimentació, seguretat...); aquell que té un tracte humà, ganes, vocació, esperança... 

En resum de tot això i de l‘anàlisi fet: ser bon professor significa procurar una educació integral (emocions-valors-coneixements); mantidre un bon clima i una bona relació amb l’estudiantat, les famílies, la comunitat i l’entorn; saber atendre a la diversitat i l’heterogeneïtat de l’alumnat; saber emprar les TIC’s com un recurs potencial; reflexionar i comunicar-se amb altres companys per compartir idees, per renovar-se... En definitiva, el que contribueix a millorar el sistema educatiu des de dins, des del seu propi exercici docent. O inclús ho fa des de fóra, fent arribar la seua crítica educativa a les institucions. 
 
Ja per finalitzar, m’agradaria enaltir la importància de l’educació basada en la relació amb l’alumne, en la bona relació. El motiu de ressaltar aquest factor es deu a una idea que em va marcar tot conversant amb una gran pianista, professora i pedagoga.  Em va explicar la importància d’aquesta relació, en l’aprenentatge; i va compartir amb mi el que ha aprés amb els seus anys d’experiència com a docent. Parlava d’una manera de fer; o més ben dit, de ser; del professor. Explicava amb gran convenciment que si els alumnes noten que són importants per a tu, serà important per a ells el que els expliques. I la seua experiència així li ho ha demostrat. I va voler remarcar el fet de que no importa la dificultat dels continguts, tant com que els alumnes observen aquest apreciï, aquesta confiança. En conclusió, la base d’un bon professor es troba en aquell que sap relacionar-se amb l’alumne per a potenciar les seues capacitats a tots els nivells.
Partint d’això, ja tindríem el més important per aconseguir el mar que abans hem descrit: això és, tindríem l’aigua. I a partir d’aquí, ja vindria la resta.

Domingo Pascual, Maria
Societat, família i educació
Universitat Jaume I, Castelló


Moltes gràcies Maria per les teues reflexions :)